dimarts, 26 de febrer del 2013

Josep Maria Benet i Jornet

.






dimarts, 12 de febrer del 2013

Modalització



LA MODALITZACIÓ



Quan l’EMISSOR manifesta la seua ACTITUD o la seua POSICIÓ respecte d’allò que diu, parlarem de discurs subjectiu o de discurs modalitzat.


 Les marques de modalització poden ser:
  • Recursos tipogràfics: signes de puntuació (cometes, guions, punts suspensius i parèntesis), la lletra cursiva, la lletra negreta, etc.

  • Elements lèxics valoratius: adjectius (desafortunat), substantius (desgràcia), adverbis (afortunadament, malauradament). 

  • Verbs expressius de sentiments (lamentar, criticar, desitjar, celebrar, aplaudir...). 

  • Perífrasis verbals: d’obligació o de probabilitat: (hem de criticar, deu ser veritat...)

  • Fórmules d’expressivitat de l’emissor: interjeccions, invocacions i renecs (Uf!, Mare de Déu!, Quina desgràcia!) 

  • La derivació: diminutius, augmentatius pejoratius i superlatius.

  • Elements pragmàtics: ironia, interrogació i exclamació retòriques, canvis de llengua, canvi de registre, metàfora, comparació ...

Registre lingüístic



REGISTRE LINGÜÍSTIC



 El registre lingüístic és la variació de la llengua que cada parlant en fa en cada situació concreta per tal d'adaptar-se a la situació comunicativa. És evident que una mateixa persona, segons a qui es dirigeix, el tema de què tracta, el canal que empra (oral o escrit) i la finalitat que persegueix, usarà unes formes lingüístiques diferents.


TIPUS DE REGISTRES

Distingim 3 tipus de registres:

 els registres formals, els registres informals i l'estàndard

Dins dels registres formals distingim:
  • El registre científic o tècnic
Propi dels textos científics i tècnics, transmesos, generalment, pel canal escrit.
Propòsit: descripció i explicació objectiva.
Predomini de la funció referencial o informativa (objectiu: informar o descriure objectivament).
Tema especialitzat.
Llenguatge denotatiu (clar i precís); ús de termes amb un sentit únic i ben diferenciat (paraules monosèmiques).
Abundància de tecnicismes propis de la denotació (llenguatge especialitzat i neologismes).
Ús de connectors causals, consecutius i explicatius.
  • El registre literari
Propi dels textos amb un alt grau d’elaboració lingüística. Predomina una voluntat estètica i un propòsit subjectiu. 
 Per assolir aquests objectius, l'autor explota al màxim les possibilitats expressives que li ofereix la llengua: al·literacions, jocs de paraules, figures retòriques,...
Canal escrit.
 Llenguatge connotatiu, polisèmic (diverses interpretacions segons el lector).
Ús de diverses figures estilístiques: metàfores, hipèrboles...
Té la possibilitat d'integrar altres registres lingüístics. La modalitat col·loquial i, fins i tot, la vulgar en poden formar part en les mateixes condicions que qualsevol altra modalitat del registre literari.



Els registres informals
  • El registre col·loquial
 Propi  de la conversa espontània i, generalment, el canal és oral.
Tema general (poc especialitzat), lligat a fets de la vida quotidiana.
 Propòsit subjectiu.
Grau de formalitat baixa, amb interferències del castellà.
Sintaxi poc elaborada: alteració de l’ordre lògic de la frase, ús de la coordinació, de la juxtaposició, de les oracions exclamatives i interrogatives, de frases inacabades, onomatopeies...
Ús de mots genèrics de sentit indeterminat, de mots polisèmics, de comparacions, d'onomatopeies, de frases fetes...
  • El registre vulgar i el familiar comparteixen bona part de les característiques del registre col·loquial, però en diferencien lleugerament el camp lèxic. Mentre que el registre familiar recorre a formes pròpies del llenguatge infantil pe fer referència a determinades funcions fisiològiques (fer pipí), el registre vulgar s'identifica amb la profusió de renecs i paraulotes. No té cap preocupació per la correcció.
L'estàndard

És la varietat comuna a tots els parlants, és a dir, garanteix la comprensió mútua de tots els parlants al marge de la procedència geogràfica o grup social.
S'usa als mitjans de comunicació, ensenyament i administració.
Presenta les següents característiques:
Tema general.
Lèxic general.
Rebutja mots que poden provocar incomprensió (cultismes, arcaismes) o rebuig (vulgarismes) per part del receptor.
És aplicable a qualsevol situació comunicativa.

divendres, 1 de febrer del 2013

Discurs a la Fira de Frankfurt

.



Discurs inaugural de la Fira de Frankfurt d’enguany, llegit per l’escriptor Quim Monzó, en què la cultura catalana era la convidada:
Senyores i senyors, Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte. El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?” No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions.

Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu. Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat. Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir. Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà). Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel. A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada. ¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un “bundesland” geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara. Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”. Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda… ¿O potser seria millor no citar-ne cap? Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment. Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana. Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció. Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?…”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides…” També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”. De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient. Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res. Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà: —Res més. Moltes gràcies. Bona tarda. Quim Monzó


Text de Mil cretins

.


. L’amor és etern
Xoquem quan tombem la cantonada. Jo vaig de pressa, amb la cartera i el paraigua penjat del braç /…/. La Carolina també anava de pressa, sense paraigua però amb una bossa de pell d’aquestes que es duen penjades de l‘espatlla /…/. Feia cinc anys que no ens véiem. Xoquem ben bé de cara i tot seguit ens reconeixem. “Hola”, diu ella i és com si no sabés on mirar. “Hola”, dic jo, adreçant-li la mirada ben bé als ulls perquè no es noti que en el fons tampoc no sé on mirar. “Quina casualitat”, diu, i després rectifica, com per demostrar que vol anar més enllà del nivell u dels tòpics:”Encara que tampoc no se’n pot dir casualitat: vivim a la mateixa ciutat”. “¿Com estàs?, pregunto. “Estic bé”, diu, “¿Quants anys feia que no ens vèiem?”. “Potser cinc”, aventuro de seguida perquè, just quan hem topat he pensat  que feia cinc anys que no ens vèiem, tal com ja he explicat abans. “Menys”,  diu, “ens vam veure aquell dia que sorties del cine”. I és veritat. No hi havia pensat. Un dia, quan feia mesos que ho haviem deixat, jo sortia del cine amb la Clara i vaig trobar la Carolina que hi feia cua. Anava sola i si no vaig intercanviar-hi més de dues paraules va ser precisament perquè anava amb la Clara, i després a casa se’m va acudir telefonar-li, però no en tenia el número i, a mesura que passaven les hores, vaig anar pensant que era millor no dir-li res i deixar que les coses quedessin tal com estaven. De fet, ens havíem vist a la porta d’un cine i no semblava prou excusa per trucar-li. Trucar-li  ¿per dir-li què? Ara me la torno a trobar, doncs, uns quants anys després. “Estic bé”, repeteix, “ara estic bé,  però al principi et vaig trobar a faltar molt”. “Això vol dir que ja no em trobes a faltar”. “És clar que no. Seria ben boja si encara et trobés a faltar”. “Doncs jo sovint penso en tu” . “Pensar en algú no és trobar-lo a faltar. Jo també vaig pensar en tu aquell dia que ens vam trobar a la cua del cine”. “Però si no ens haguéssim vist no hauries pensat en mi ni en aquell moment”. “Jo no he dit que no pensi o no hagi pensat mai en tu”.
Quedem una mica ridículs, carregats amb carteres, bosses i un paraigua. “¿Què ens va passar?”, dic. “Ui, quina frase!”, es queixa, “Sisplau, frases així, no, i menys tants anys després”. I, com si de cop la neguitegés aquella conversa, diu: “En fi, me n’he d’anar…”. “Jo ara menjaré alguna cosa abans d’anar cap a casa”, li dic. “¿Ja no sopes cada dia a casa, passi el que passi?”, pregunta. “No. M’he tornat més flexible. De vegades menjo en algún bar, el que sigui, i així quan arribo a casa ja ho tinc fet. ¿T’hi apuntes?”. Fa veure que s’ho rumia un moment.
La taula de la cafeteria és de fòrmica blanca. També són blanques les cadires. Jo m’assec en una; la Carolina en una altra, davant meu. Les bosses, la cartera i el paraigua ocupen una tercera cadira. La Carolina ha demanat una hamburguesa, amb ceba confitada i cogombre/.../. Ara que menja menys encara està més prima, però conserva les formes de fa cinc anys. La plenitud dels pits, el cul rotund, la boca goluda que no acaba de tancar mai del tot; ara tampoc, de manera que li puc veure les dues pales, i de tant en tant la punta de la llengua que surt a humitejar els llavis.
No puc evitar fer anar els dits, doblegats com si fossin un personatge de conte infantil escenificat— trip trap trip trap—, cap a la seva mà, que és damunt la taula, immòbil i expectant, a la distància justa perquè no pugui evitar enfilar-hi els dits—trip trap—i acariciar-l’hi. “No ho hauries de fer”, diu. Li contesto: “ Em pensava que si feia que els dits fossin un personatge de conte m’acceptaries l’acostament”. Somriu. Va ser ella qui em va ensenyar a convertir la mà en un personatge de conte. Son pare sempre li explicava contes quan era nena i estava malalta, i estava malalta ben sovint. Carolina, Carolina, guapíssima Carolina amb qui no vaig voler mai anar a viure... Amb qui no vaig tenir mai valor d’anar a viure, deia ella quan discutíem per això. Quan finalment el personatge de conte deixa de ser-ho per reconvertir-se en una mà que cobreix i acaricia la seva, em mira amb els ulls humits, com si jo no sabés la facilitat amb què aconsegueix que se li humitegin els ulls. Després de l’hamburguesa anem fins a casa seva, que és a prop. És només un moment, per deixar-hi les bosses de la botiga i, així, anar a fer una copa sense haver-les d’arrossegar, però un cop som dalt ja no en sortim.
Al matí, quan me’n vaig quedem per veure’ns al vespre. Anem a sopar i, després, a casa seva. L’endemà ens tornem a veure. Després, durant tres dies no ens telefonem. Al quart dia, ella telefona. Fa veu molesta: “¿Com és que no deies res?”.  “Tu tampoc no deies res”, li contesto.  “Em pensava que t’havies empipat per alguna cosa, o que te n’havies atipat”. “No”, li dic, “per mi, quedem”. Tornem a quedar i, aquella nit, tot són grans xerrades sobre si estem repetint un error, sobre si és una bestiesa veure’ns tan sovint, encara que bona part de les converses siguin per refermar que no tenim cap obligació de comprometre’ns a res, etcètera. El cap de setmana el passem plegats, a casa seva, i l’altre també. I diumenge al vespre som a la cuina, en una escena que presagia les pitjors rutines: jo, amb uns pantalons de pijama i ella amb una samarreta de màniga curta que li va tres mides gran. Un renta els plats i l’altre els esbandeix i els col·loca a l’escorreplats.
Passo la nit regirant-me pel llit. ¿No em dec pas estar equivocant? A veure si ara acceptaré el que fa anys no volia. Perquè, tot i les diatribes contra el compromís, sembla evident que en qualsevol instant ho proposarà. ¿Amb quins arguments? ¿El d’estabilitzar la relació, per exemple? Però tampoc no és segur que ho proposi. Tot i que, si ho proposés, ¿què hi respondria, jo? Han passat els anys i fins i tot a mi em volta de vegades pel cap la idea de deixar de viure sol. Però, en l’hipotètic cas que la Carolina ho proposés, dir que sí em semblaria una concessió terrible, perquè seria com si ella hagués guanyat la partida. Però de fet encara no ha dit res, probablement perquè suposa que, com abans, jo no hi estaria d’acord, perquè per mi els compromisos han estat sempre sagrats, de manera que si algun cop em lligo a algú de manera definitiva, serà efectivament per sempre i no per deixar-ho al cap d’un cert temps. ¿O potser és que ara ja no en té ganes? Penso que, si jo ara entreobrís mínimament la porta, ella perdria de cop el desig d’entrar-hi. Em giro i em regiro, i em sembla que a la seva banda de llit ella tampoc no dorm gaire. En una de les regirades ens abracem. Queda clar que cap dels dos no dorm, encenc el llum de la tauleta, la Carolina s’aixeca i va al lavabo, sento com orina, badallo, contemplo com torna i em mira des dels peus del llit. La llum comença a entrar per les escletxes de la persiana. Al cap d’una estona, amb la mà plana pico el matalàs perquè s’estiri al meu costat. Diu que no, que el despertador està a punt de sonar i que val més que es vesteixi. Dissimuladament, em torço l’erecció cap a un costat. La Carolina torna al bany, es dutxa, apareix a mig vestir, agafa una brusa de l’armari, desapareix amb la brusa a la mà, torna ja del tot vestida, em fa un petó, atura l’alarma del despertador i em diu que em quedi al llit una estona més, si vull. Com que tinc son, li dic que sí i li somric. Sento com tanca la porta, penso en el munt de vegades que l’hi havia sentit tancar i recordo com n’és d’horrible la vida en parella. M’hi estic una estona més, només per fer el mandra, dic, però m’adormo.
I em desperto vint minuts després. Em dutxo, em vesteixo, i no em puc estar de tafanejar els llibres que té als prestatges, les capsetes—com li agraden les capsetes, a aquesta dona!—, la pipa d’ònix, una bola de vidre amb una pagoda a dins. La gires i s’omple de neu. Damunt de la taula hi té papers. Una carta de l’administrador del pis. El programa d’una obra de teatre. Carpetes i carpetes. Quan fa anys li deia que era molt desordenada em contestava que no era pas veritat, que el que passava era que el seu ordre no coincidia amb el meu. Però les cartes, les notes, les factures, els records, tot ho aplegava en carpetes més aviat cronològiques que no temàtiques. Obro un calaix. Sempre s’indignava quan descobria que li regirava els calaixos, i apel·lava al dret de la intimitat. ¿I el diari personal? ¿Encara en deu escriure un? ¿O el pas dels anys li ha fet oblidar aquest tic adolescent? Obro un segon calaix./.../Obro un altre calaix./.../ A la carpeta verda hi ha tot de papers mèdics. El primer és un sobre gran, de la mútua, la mateixa que ja tenia aleshores. A dins hi ha una radiografia i dos fulls enganxats amb un clip. A mesura que els llegeixo m’envaeix una suor freda.
No em costa gaire trobar el telèfon de la Carmen i quedar amb ella. Fa anys era una de les seves millors amigues, i l’única amb qui em sento amb prou confiança per parlar-ne. Li pregunto què en sap. “¿T’ho ha dit ella?”, em pregunta. “Ens hem vist bastant, aquests últims dies”, li contesto. “¿De debò us torneu a veure? És una sort per la Carolina que estiguis amb ella aquest poc temps que li queda”. Em mira amb ulls a punt de llàgrima. La Carmen m’agradava molt i, quan sortia amb la Carolina, de vegades flirtejàvem i en algun moment havíem arribat al petó. “Però ¿què li han dit els metges?’”, pregunto. “¿Què té exactament?”.
Al vespre, quan la Carolina i jo ja hem sopat i passegem entre els nois que salten en monopatí per damunt dels bancs, de cop li agafo la mà i li dic que hi he estat rumiant força i que la realitat és que últimament ens veiem un dia sí i l’altre també i que, si això és així i de fet quedem gairebé cada dia, sembla molt més sensat que visquem plegats. Em nira amb ulls incrèduls. Està guapíssima. /.../ Quan s’atipa de mirar-me amb ulls incrèduls, els abaixa i em diu que no. ¿Per què hem de viure plegats? Precisament era jo qui sempre deia que no cal viure plegats, que la millor solució per evitar l’avorriment és viure cadascú a casa seva i trobar-nos només quan ens vingui de gust. “¿Què t’agafa, ara?, em diu. “Potser en aquests anys m’he fet gran”, li dic./.../ “No”, diu la Carolina, però no dono la batalla per perduda i insisteixo tota la nit. De manera que unes quantes hores després cedeix i al cap de pocs dies anem a viure plegats. Per no complicar el procés, decidim que de moment ve a casa meva que és força més gran que la seva/.../.
Intento detectar senyals de la malaltia, però a un profà tot li sembla equívoc. La Carolina està igual que sempre des que ens hem retrobat: riallera, tendra i amb aquests ulls rodons i tan vivaços que diries que...  /.../ M’esforço a ser amable, a convertir-me en allò que en podríem dir un company amatent, i arriba un dia que, preu per preu, decidim que potser hauríem de casar-nos. A ella la faria tan feliç... M’ho diu la Carmen, amb qui de tant en tant ens veiem per comentar la jugada. De manera que l’hi proposo i una setmana més tard ens casem. Al jutjat, res de protocol·lari: ella amb un vestit gris perla i jo amb una corbata que no m’havia posat mai. La Carmen em mira amb ulls agraïts, m’abraça i, mentre fantasiejo amb besar-la a la comissura dels llavis, em diu a cau d’orella que el que estic fent és fenomenal, que no li dirà mai a la Carolina que ho sé i que, dins de la desgracia, pot estar contenta de tenir un home com jo. Pobra Carolina, penso jo, i per no pensar en els llavis de la Carmen mentre em parla intento pensar en els de qui ja puc anomenar, amb tota propietat, la meva muller.
Però passen les setmanes i, a còpia de setmanes, mesos. Ja en fa deu que vivim plegats. No és que m’ho passi malament amb ella i molt menys que desitgi que es mori. En absolut. Però si no hagués estat perquè s’havia de morir, no me n’hi hauria anat mai a viure, i molt menys m’hi hauria casat. És evident que no puc encarar-me i preguntar-li: “Mira, Carolina, a veure, ¿quan t’has de morir?”. Tampoc  no puc interessar-me per saber què li diuen aquests metges que suposo que visita, perquè oficialment no sé ni tan sols que els visita, ni que tingui cap malaltia. I, a propòsit , ¿no seria lògic parlar-ne ara que estem casats? Però no goso plantejar la pregunta, ni interessar-me per l’assumpte, perquè se suposa que no en sé res, i si n’hi parlés ella podria rumiar-hi i descobrir que si hi he anat a viure és per pena i això la destrossaria. Però cada mes que passaveig més clar que hauria de ser ella qui me’n digués alguna cosa. ¿Per què m’ho amaga? ¿Quina falta de confiança és aquesta? La situació comença a desagradar-me. És evident que no sento per la Carolina una passió tan forta com per viure amb ella i un cop i un altre els meus pensaments acaben al mateix carreró sense sortida: no hi viuria ni m’hi hauria casat si no fos per la malaltia.
I, en canvi, ella, no solament no es mor sinó que quan veu dones embarassades o mares amb nens en cotxets m’agafa pel braç i em mira amb uns ulls molt tendres. Suposo que a altres homes ja els començaria a voltar pel cap la idea que potser seria millor deixar de viure plegats, divorciar-se, però jo m’he casat amb la Carolina per acompanyar-la fins al final. Precisament aquesta era la clau de les nostres discussions fa anys: que si jo mai em comprometia ho faria per sempre i no per deixar-ho al cap d’un poc de temps. Pot ser que en qualsevol moment la malaltia s’agreugi i aleshores, en pocs dies, la Carolina es mori. Si li digués que ho hem de deixar perquè em pensava que havia de viure poc temps i en canvi la situació s’allarga i s’allarga, això l’entristiria tant que estic segur que les defenses li fallarien de cop, la malaltia se li agreujaria i es moriria. I no és això el que de fet vull. Jo vull—o volia— fer-li companyia fins que es morís, no provocar-li la mort. Tota la vida me’n sentiria culpable! De manera que arriba un dia que celebrem l’aniversari de casament –també vam celebrar el del dia que vam anar a viure junts— i la Carolina prepara un sopar especial i, quan estem acabant el pastís i el xampany, es posa tota seriosa, s’humiteja els llavis abans de parlar i em diu: “T’he de dir una cosa”. Jo tanco els ulls i penso: ara em dirà que està embarassada, que no sap com ha estat però que esperem un nen, i si arribem al part em trobaré al cap de poc vidu i amb un nen al coll. Penso tot això i el cap em roda, però el que em diu no és gens això, sinó, de fet, la confessió que he anhelat tant. Em diu que els últims anys han estat molt durs per a ella, que no me n’havia dit res per no preocupar-me, però que durant uns anys ha estat greument malalta, d’una malaltia terrible amb ben poques possibilitats de sortir-se’n, però que, en el seu cas, aquestes possibilitats han triomfat, de manera que finalment, se n’ha sortit, i està convençuda que això ha estat, de manera fonamental, gràcies a mi, que si no m’arriba a trobar quan vam xocar en aquella cantonada, molt probablement no s’hauria salvat. “Et dec la vida”, em diu, i em besa.                                                                        Mil cretins (2007)
                   

dijous, 31 de gener del 2013

Consonants sordes i sonores

CONSONANTS SORDES I SONORES


SONORES: B – D - G (BoDeGa) L – M – R - S (LliMoneRS) + les de la família d'eixes.

(B – V), (G – J – TG – TJ), (L – LL) , (M – N – NY), (R – RR),
(S sols entre vocals – Z - TZ)


- Compte amb la ESSA: SOLAMENT ÉS SONORA SI VA ENTRE VOCALS !!
 
                posar, princesa, casa

- Compte amb les consonants B-D-G a final de paraula: SÓN SORDES !!
       fang, covard, calb
- Compte amb la SONORITZACIÓ:
    a final de paraula, una sorda se sonoritza si va seguida de vocal o consonant sonora:
 
          exemples: bloc gran, bloc immens, bloc verd, bloc antic, bloc negre ( se sonoritzen)

dimarts, 31 de gener del 2012

Un conte de Quim Monzó

'Vuitanta-sis contes' (Quaderns Crema, 1999) de Quim Monzó
Llegiu un dels contes:



PORC BULLIT AMB SALSA DE RAVE

La trucada l’ha desconcertat. Que, de cop i volta, el seu cosí hagi decidit venir a viure a la ciutat el sorprèn desagradablement. Acaba de penjar el telèfon i encara manté la mà a l’auricular. Que el cosí hagi llogat habitació en un hotel fins que trobi lloc on viure indicaria que veu clar que entre tots dos no hi ha possibilitat ni tan sols d’un parentesc portat cavallerosament si no fos perquè, tot seguit d’haver llogat l’habitació, li telefona perquè sigui precisament ell, agent immobiliari, qui li aconsegueixi la casa.
Unes hores més tard, doncs, l’agent immobiliari espera d’un moment a l’altre l’arribada del cosí. L’oficina és sòbria: terra de fusta, mobles metàl·lics, un arxivador, una planta sobre l’arxivador, i les parets pàl·lides i nues, tret d’un plafó de suro on, a part d’algunes xinxetes, no hi ha clavada més que la foto d’un edifici. Quan sona el timbre, l’agent immobiliari s’aixeca pausadament. A mig camí de la porta, el timbre torna a sonar, impacient. Això irrita l’agent immobiliari. Obre la porta. Tots dos cosins es miren. El foraster esbossa un somriure. L’agent immobiliari, distant, li allarga la mà. Encaixen. L’agent immobiliari convida el cosí a passar i asseure’s i, quan aquest fa un intent de parlar dels anys que feia que no es veien, l’agent immobiliari el talla: li pregunta quina mena de casa vol. El cosí explica que li interessaria una torre. Viure en un pis no s’ha fet per ell, diu. L’agent immobiliari li ensenya, doncs, fotos de torres: no sols les que hi ha per vendre, sinó algunes de venudes a gent important (actors, aristòcrates, grans empresaris); en remarca els noms i els cognoms, com qui presenta un aval de qualitat. El cosí s’enamora immediatament d’una de les torres.
En el cotxe del cosí (que el té mal aparcat i, per tant, s’estima més moure’l que no pas anar en el del venedor) van fins a la torre. És esplèndida: quatre pisos sumptuosos, un jardí enorme, amb hivernacle i piscina. El cosí s’entusiasma fins a tal punt que allà mateix firma els papers i un xec com a paga i senyal. La companyia immobiliària té per costum, en vendes d’aquest gruix, convidar el possible comprador a sopar o a dinar, per acabar de seduir-lo, però no acostuma a fer-ho, per innecessari, un cop acordat el negoci. Sorprès d’haver arribat tan ràpidament a un acord, l’agent immobiliari se sent inesperadament generós i pensa que tampoc no cal ser tan dur. S’interessa per si el cosí ha d’anar a sopar a algun lloc. Aquest diu que no: és nou a la ciutat i, com que encara no ha fet coneixença amb ningú, no té compromisos. L’agent immobiliari el convida a sopar. El cosí accepta de grat, sorprès per una amabilitat que pensava que no arribaria mai. Van a una brasserie. Mengen porc bullit amb salsa de rave i beuen cervesa. A les postres fumen mentre assaboreixen pastissos de xocolata. L’agent immobiliari demana el compte, però el cosí l’hi pren i insisteix a pagar. De la cartera es treu un estol de targetes de crèdit. L’agent immobiliari el veu puixant: pel que sembla, les coses li han anat tan bé com es deia. En acabat, i a proposta del cosí, decideixen fer cap a un cine.
Veuen una pel·lícula policíaca, bastant dolenta, on un marit enganyat intenta cometre el crim perfecte. A la sortida, el cosí explica que tanta faramalla sobre el crim perfecte li ha semblat sempre una estupidesa, i que està tip de pel·lícules i novel·les sobre l’assumpte.
—Però fixa’t que hi falla sempre una cosa: l’autor del crim no pensa mai en la... —diu l’agent immobiliari, i calla.
—No pensa mai ¿en què?—fa el cosí, il·lusionat per la primera frase llarga que, en tota la nit, ha sentit de llavis del parent.
L’agent immobiliari no contesta. El sorprèn que s’hagi dedicat tant de temps a elucubrar-hi, sense pensar que hi ha una manera segura (encara que sacrificada) d’aconseguir-ho. Aquesta certitud sobtada l’atabala. Proposa anar a una cocteleria. El cosí accepta encantat. L’agent immobiliari no pot evitar sentir repugnància per l’interès de l’altre per tornar a fer-s’hi amic.
L’agent immobiliari hi dóna voltes. És la primera vegada, des de fa anys, que una cosa l’il·lusiona. Mentre pren la primera copa, fantasieja amb la possibilitat de dur la idea a la pràctica. Deixa de fantasiejar-hi quan entén que, un cop entrevista aquesta esquerda en l’ordre del món, no hi ha possibilitat de fugir-ne. ¿Quin valor tindria, si no passés de l’estadi d’extravagància enginyosa?
Durant hores, l’agent immobiliari du el cosí per tots els bars que freqüenta, i el presenta a tots i cada un dels cambrers. A l’últim dels bars, per una niciesa l’agent immobiliari inicia una disputa amb el cosí, alça la veu i qualifica d’estúpida la visió que té d’una qüestió absolutament prescindible. El cosí es pica, irritat per l’enemistat que, de cop i volta, torna a demostrar-li. Criden i s’insulten. Paguen i surten al carrer en plena disputa. Als deu metres, però, l’agent immobiliari reconeix no sols haver-se equivocat, sinó també haver-se comportat de manera grollera. Novament asserenats, el cosí acompanya l’agent immobiliari a casa. Amb gran alegria del cosí (que hi veu una nova possibilitat d’oblidar rancúnies antigues), l’agent immobiliari el convida a fer-hi l’última copa, abans de tornar-se’n a l’hotel.
Prenen whisky en gots llargs. L’agent immobiliari ensenya al cosí els plànols de la torre que sempre ha somiat construir-se i que, afirma, ara ja no es construirà mai.
—¿Per què?—fa el cosí, amb els plànols a la mà—. Construeix-la. Jo et deixo els diners. Les coses em van bé, ja ho saps.
L’agent immobiliari torna a enfosquir la mirada.
—Ara no té sentit. Era abans, que la somiava.
El cosí acota el cap i calla. L’agent immobiliari li mostra alguns llibres sobre la ciutat. El cosí els fulleja. De cop, en una lleixa veu una foto de dona. L’agafa i la mira de prop. L’agent immobiliari s’indigna, l’hi pren i la torna a deixar a lloc.
—Mai no m’ho perdonaràs—diu el cosí.
—Vaig pensar matar-te. —De sobte somriu. —Però no hi ha crim perfecte: ja ho has vist, avui.
Tots dos somriuen. D’un calaix, l’agent immobiliari en treu un estoig. A dins, hi ha cinc pistoles (una de pedra foguera, dues de percussió, un revòlver i una automàtica) que ha heretat de son pare. Li mostra, de totes cinc, l’automàtica. El cosí empal·lideix. L’agent immobiliari somriu i li allarga l’arma. Està descarregada. Confós, el cosí agafa la pistola ben bé per compliment, l’observa i, de seguida, la torna a l’estoig. Mira el rellotge, s’excusa i diu que se’n va. Com a comiat, l’agent immobiliari li deixa una guia de la ciutat, perquè s’hi avesi.
Encaixen mans al llindar de la porta. Ja sol, l’agent immobiliari trenca alguns objectes de la casa: el mirall del trinxant, un gerro mexicà i un cap de dona que, ben mirat, mai no li ha agradat. Deixa els objectes que l’altre ha tocat (el got, els llibres, els plànols, la foto) allà on són. Tomba una cadira, esquinça una cortina. Carrega la pistola i la col·loca apuntant cap a ell, amb els braços estirats i amb cura de no esborrar, amb les seves, les ditades de l’altre. Es dispara un sol tret, al pit. Cau d’esquena, a metre i mig de distància d’on cau l’arma.
Durant tot el judici, el cosí nega ser l’autor de l’assassinat. I quan explica davant del jutge la conversa d’aquella nit sobre la possibilitat o impossibilitat del crim perfecte, pensa que a ell mateix li seria impossible considerar aquella conversa, curta i tallada, indicativa que l’agent immobiliari s’ha suïcidat només per inculpar-lo. Malgrat tot, i sabent que no li ha de servir de res, l’explica. Igual que (sabent que l’afirmació servirà només perquè l’acusació remarqui que si ha deixat tantes pistes és perquè tothom pensi, tal com ell suggereix, que algú que deixa pistes tan clares no és l’assassí) addueix que, si ell hagués matat son cosí, no hauria deixat l’arma en el lloc del crim, ni pistes en safata.
Mentre el garrot li estreny el coll, pensa que el que fan amb ell és una injustícia, un crim. Busca un adjectiu per qualificar el substantiu «crim», un adjectiu que expressi la sensació de desemparança que sent; pensa en l’adjectiu «absurd», però hi ha alguna cosa que li diu que allò no és ben bé absurd. Pensa que si, realment, allò no és absurd del tot, potser sigui just el contrari (encara que, igualment, no ho sigui del tot): potser sigui «lògic», «perfecte», «matemàtic». Per un instant, li costa trobar la diferència real entre antònims com «lògic» i «paradoxal». Pensa també que aquest neguit per trobar adjectius no sap ben bé a què és un recurs perquè els segons corrin més de pressa, i pensa alhora que la dificultat que té per trobar l’adjectiu que busca i per aconseguir definir la barreja de ràbia, tristesa i impotència que l’omple, és absolutament explicable, donades les circumstàncies.